I'M 8 HOURS AHEAD

Dia 4: Visitant Windhoek

Un dels amics que vaig fer durant el viatge a Etosha va decidir unir-se a mi i vam fer la resta del viatge a Namíbia junts. Ell ja havia estat a Windhoek abans, així que després d’aixecar-nos vam començar el dia amb un tour per la ciutat: visitant l’església, el parc del zoo i el parc del parlament. Vam anar als mercadillos del carrer on vaig comprar el meu primer i únic souvenir, un collaret típic de Namíbia que es pot utilitzar com a cinturó també, i després vam anar a l’edifici d’artesania. Tornant a l’hostal pel dinar, vam passar-nos la tarda estirats a la piscina prenent el sol i banyant-nos. Windhoek és una ciutat que es pot visitar amb unes 2 o 3 hores.

Dia 5: trasllat des de Windhoek fins a Swakopmund

Sort que tenia un amic per parlar durant les 5 hores de viatge, sinó hagués sigut realment avorrit. Quan vam arribar a Swakopmund ens vam instal·lar i anar a la platja on vam passar el vespre tenint converses profundes sobre diferents temes, entre ells si podríem guanyar un guepard en una lluita cos a cos i quina era la diferència de pes entre un guepard mascle adult i un lleó mascle adult. Òbviament quan vam tornar a l’hostal i teníem internet ho vam haver de comprovar. Les onades, el passeig de fusta amb les llums al final, bones converses i una birra. Jo crec que no podia ser millor.

Dia 6: Sandboarding i montant a cavall al desert

Quin dia més esgotador. Va començar anat a fer sand boarding. Ens van venir a buscar i vam conduir cap a les dunes. Després de provar-nos cascos i botes vam començar a escalar les dunes. Si, no hi ha tele-arrastre ni res, només nosaltres carregant les taules i cap amunt. Sand boarding és una activitat eco-friendly perquè les dunes són part del parc nacional de Namib-Naukluft i ningú pot construir-hi res permanent – per això havíem de pujar cada vegada la duna caminant i carregant les taules. Després de descansar i posar cera a les taules, la classe va començar.

Tenint en compte que he esquiat des de que tinc 3 anys, pensava que tindria un equilibri més bo, però vaig acabar de genolls a la sorra massa cops. Jo no ho veia, però la professora anava dient que havia millorat. Suposo que, si pensem que de caure 20 cops en una baixada queia 8 una millora, vaig millorar jaja. Després de baixar cada vegada havíem de pujar caminant, i tot i que es va fer més fàcil després de la primera pujada era igualment cansat. Caminar a la sorra té més truc del que em pensava i a sobre, feia molt sol, i amb la brisa no el notàvem tant, però feia calor.

Al cap d’una estona vam canviar i fer el Dazzie. És el nom que li donen a la duna on es fa el sand boarding estirat. Ells mai fan el sandboarding amb taules (aixecat) en aquella duna per tal de que estigui el més suau possible per fer l’estirat. Els primers 3 segons quan estàs estirat sobre la taula i el tiren fan una mica d’impressió. Tot i així, després de comprovar que posant els peus al terra frenes i canvies la direcció si t’estàs girant, em vaig deixar portar!

Amb el Markus, l’amic que vaig fer a Etosha, ens vam estar reptant per veure que anava més ràpid. Després d’un empat a 64km/h ell em va guanyar en l’última baixada arribant als 69km/h. Per acabar l’activitat vam baixar l’última duna amb les taules. Al cotxe ens esperava el dinar i moltes begudes amb sucre per agafar forces.

Arribant a l’hostal estàvem morts de cansament, la dutxa va ser llarga i seguia sortint sorra de tot arreu!

Després d’arreglar-nos a mi em van recollir per anar a muntar a cavall i a ell per anar afer skydive. Vaig anar als estables Okakambe, i el Noah, el meu guia, em va explicar que el nom del meu cavall. Rooisand, volia dir sorra vermella en afrikaans. La excursió va ser tan increïble, passejant pel que abans era el caudal del riu ara assecat. Sembla la lluna perquè fa petites dunes de sorra. Estàvem galopant enmig del no res veient la posta de sol.

He de dir que ho poso amunt a la meva llista de coses que he fet que m’han encantat, el paisatge era preciós. Podíem veure les petjades de les gaseles, però no vam tenir sort per veure’n cap. Quan vam tornar a l’hostal eren les 8pm i vam anar directament a dormir – estàvem així de cansats!

Dia 7: tornada cap a Windhoek

Un bon esmorzar a les 6am abans que em recollís el meu transport, un “ens veiem aviat!!” que va ser més difícil del que pensava al meu company de viatge, i ja estic de camí a Windhoek. Se m’acaba el temps a Namíbia… i tocarà tornar cap a casa.

La millor part va ser que al tornar, el personal de Chameleon backpackers ja em coneixien (vaig quedar-m’hi cada nit que estava a Windhoek) i em van fer sentir com a casa fent bromes amb mi. Vaig gaudir la meva última nit a l’hostal jugant al les preguntes que fan cada divendres al bar. No faltava un Smirnoff Storm.. la bona vida als hostals!