És un diumenge al matí, fa vent pero el cel és blau, i quedo amb el que ara és el meu nou amic Deon, de Volunteering Africa, perquè em porti a fer skydive.

Sé que estàs pensant, perquè està desperta tant d’hora un diumenge? Si has de fer algo interessant, aixecar-se d’hora no fa tanta mandra! La història de com vaig tatxar una altra cosa de la meva llista de coses per fer: skydive. Tothom que s’ha tirat d’un avió ha estat allà, com ho estava jo fa un parell de dies. Estàvem nerviosos i entusiasmats. Amb por (no gaire) però volent-ho fer. I vam dir SI.

Si a un vol de 15 minuts en avioneta veient les vistes. Si a portar un arnés al voltant del cos i maniobrar dins de la cabina per assentar-se a la falda de l’instructor. Si a obrir la porta i deixar que els meus peus flotessin. Si als 35 segons de caiguda lliure. Si a estar sorda durant almenys uns 30 minuts després. Si a baixar amb paracaigudes intentant emputxar cap a la dreta o cap a l’esquerra amb els braços. Si a doblegar els genolls el més aprop dels ombros possibles per aterrar suau a la sorra.

Fer skydive va ser increïble. Tenia tota l’estona una canço enganxada que va dient “Flying, climbing, this is what I feel when I’m reverse skydiving”, si escolteu la lletra entendreu perque no podia deixar de cantar-la. I mentre anava caient anava veient Table Mountain, Robben Island i una extensió de terra i muntanyes als meus peus.

Vent, sol i adrenalina. Crec que és la meva nova definició de perfecció. I no tenia gens de por, l’únic moment els dos segons on els meus peus flotaven a l’aire que vaig pensar “salta ràpid, o m’agafarà por”, i vam saltar. Sóc adicta. Tinc moltes ganes de tornar-ho a fer. I ara puc entendre perfectament que el Deon em deia “He de saltar cada 14 dies. Si no ho faig, estic de mal humor”.

La sensació de l’adrenalina és brutal.